To meet you

Escric aquests mots en un full de la meva agenda, dels pocs que queden sense mots esparsos... Al full del costat, casualitat, un manuscrit compartit: Enlairats...

Quants dies d'ençà. Quantes nits... Ha calgut que esdevinguis mortal, un home com els altres, perquè només així té sentit aquest viatge agosarat, aquests dos dies i una nit que ens esperen.

Camí llarg, oest enllà, molts quilòmetres sota la pluja segons les previsions. Un indret que recordo vagament, un estiu del dos mil i escaig, fer la Pica d'Estats, el teu primer 3.000, carinyet. No hi vaig poder pujar, un esquinç al turmell, malaguanyada Pica...

Han passat uns quants anys. No faig la mateixa ruta encara que arribi a la mateixa vall. Tampoc és la mateixa il·lusió ni els mateixos sentiments. Ja havia trobat el príncep lila, que deia sovint amb un somriure d’enamorada als llavis.

Però torno de nou a la vall. Si fos per mi aturaria el temps en aquest precís instant i només escriuria uns quants mots: llar de foc, tu i la pluja picant els vidres...

'Pleased to meet you'...  Sympathy For The Devil

Entre nosaltres...

Avui he rebut un missatge d'una companya d'escola a qui, durant uns quants anys, vaig admirar moltíssim. I envejar. De petites vam establir una mena d'amistat amb sentiments contradictoris, ambdues hipersensibles, competint sense saber ben bé per què. Voler ser al mateix espai, tenir les mateixes amigues, ser millor... I al capdavall què i per què? Un bon dia vaig sentir-la vulnerable, humana, propera, explicant les seves febleses... Tots els complexos, els seus i els meus, tota la rivalitat es va esvair.

Ens vam retrobar fa un any, una abraçada intensa, dolça... Vam posar-nos al dia i, mentre l'escoltava, em vaig adonar que hem creat el nostre propi espai vital. Encara l'admiro. Potser perquè no ens veiem sovint, potser perquè desconec el seu dia a dia, potser perquè només sóc qui puc ser, potser...

Avui és el seu aniversari i després de rebre un munt de felicitacions de totes les companyes d'escola i de whatsapp, ens arriba una resposta: 'Gràcies guapes. Estic vivint un any de canvis. Per això estic força desconnectada'. No li he demanat quins... Confesso que ara mateix faria un te a casa seva, un indret delicat i acurat com ella, i parlaríem d'aquests canvis... Sobtats? Ignots. Descobriríem, a tocar de la cinquantena, aquesta porta ben oberta curulla de preludis i incerteses...

Afortunades, acaronant la tardor, mirant l'infinit. Alliberades. I tu, Teresa? Ets feliç? Molt. Llavors? Silenci... Somriuria. Passaràs un cap de setmana preciós. No et faci por. El més important és que et sentis lliure. I em miraria, esguard blau, sincer. La bellesa que tant vaig admirar tindria la llum del capvespre. Medita tant com sigui possible, diria. Amb tu mateixa. I que res no destorbi el teu tarannà...

Podria deturar el temps amb ella. Imaginar que és amb mi, escoltar els seus consells. La felicitat té molts camins...  I el món real camina en paral·lel. 

Entre nosaltres... Coup de foudre... Molt especialment...

Blondes

De debò? I tant. Te'l vaig prometre guapassa, un escrit que reflectís la nostra conversa, els tips de riure que ens vam fer al voltant d'una taula amb estovalles d'hule, al pis dels pares d'una amiga comuna, parlant de calcetes i Niàgara, de la carrera, Filologia Catalana, a l'Autònoma, segur que vam coincidir a les classes d'en Llisterri... Ja passa, que et fas amb la teva colla i no estàs al cas de la resta d'alumnes.

Com a la pel·lícula Vermell de Kieślowski, dues persones que es creuen una i altra vegada i s'acaben trobant un bon dia... Noia, segur que fins i tot vam parlar als passadissos... Déjà vu amb majúscules. Que bé que siguis amiga de la meva amiga, del 67, bona anyada, si fins i tot tenim una retirada, tu més clàssica, també cole de monges, tremendes... Què dius? Que has trobat qui? Vidu? Porteu el cafè nenes, jo tallat, amb mel, gràcies... Ja ens ho pots explicar ara mateix...

I t'expliques, rient, quan menys t'ho esperaves, una excursió, trobada de mountainbikes, a tots dos us agrada la muntanya... Mentre t'escolto, penso en les paraules que un projecte d'amant va dir-me fa uns dies: 'impossible enamorar-se en tan poc temps'... Impossible? Consulto el transitiu del DIEC, enamorar: causar (a algú) un viu plaer de veure, sentir... No hi veig cap tret temporal. I a tu, guapassa, et veig ben enamorada.

Ets tan bona. Tenim el mateix color d'ulls. Tu més entusiasmats. El teu vidu estupendo ha heretat una fortuna que comparteix amb tu. Why not? No se'ls acabarà, dius.  I vol pagar, doncs jo encantada tu, i hem anat als Estats Units i... I tantes grans coses... També les petites. No vivim pas junts, dius, jo a casa meva i ell a la seva però fixa't que quan hi vaig em renta la roba i em doblega fins i tot les calcetes. De blonda és clar, les maques, dius. Les de regla les deixo a casa. Un altre tip de riure. Fetitxista, penso... Espectacular... La intimitat en els petits detalls. L'adoració a la blonda enamorada...

Reps una trucada, ens mires, el rostre il·luminat, és ell, ve a buscar-me. Esperem the prince, jo més que encuriosida. I quan entra al menjador, penso: 'No hi aniries mai amb...' I m'empipo perquè acabo de caure en el tòpic, en el prejudici, perquè la meva mirada no té res a veure amb la teva, amb el teu somriure... Una veu maca, penso. I bon discurs. Home acollidor. Amb fantasies. No volia estar sol, en feia de temps i tu, tu vas arribar com una fada...

Encantada d'haver-te conegut, guapassa, ets el meu mirall, ben gros, reflectida en tu, en la teva simplicitat.. Deixem-nos estar de prínceps i brindem amb els nostres cafès pels homes estupendos, aquests tresors amagats, amb blondes incloses...

A ritme Motown... Bruno Mars... Treasure

Dona trànsit

Fa uns dies vaig conèixer un home magnífic amb qui he viscut un parell de tardes d'entusiasme i complicitat: una conversa vora el mar i una pel·lícula, L'avenir, que recomano. Té un grup d'alumnes amb qui comparteix classes i vocació i cada dia des que ens coneixem m'ha regalat un bon dia carregat d'icones... Puntual a la cita... Gustós, el primer pensament per a tu...

Havíem quedat per retrobar-nos, un concert, ja concretarem l'hora. Ahir vaig rebre els seus mots virtuals, ha conegut una dona magnífica, l'amor que cercava finalment trobat...  Vaig somriure en llegir el final: 'Em sap greu però crec que la nostra trobada ja no tindria sentit'...  Imagino el temps dedicat, no és fàcil regalar un comiat... Vaig desitjar-li sort, virtual, molta i un somriure de bat a bat, amb un munt d'abraçades... Però...

Rumio. Quants comiats rebuts aquests mesos... Uns quants... Amics, amants, alguns enamorats, d'altres que m'han fet ballar el cap, relacions amb data de caducitat, de presents i passats, amb qui he compartit el dolç temps d'entusiasme, la tendresa, la complicitat, que m'han emocionat, molt, moltíssim i a qui agraeixo les estones, els minuts al seu costat.

Vull una parella, em comentava un desconegut de matinades. I tu, què vols? Jo? Un bon dia tots els dies... I mentrestant? Dona trànsit. Descobrint, gaudint dels instants regalats, passes curtes, horitzó incert i el que ja tinc, el que dóna sentit, un bagatge d'emocions ben meves... Dona trànsit de buits i calfreds sòlids, de somnis i recances... Dona trànsit de bat a bat, amb els ulls ben oberts, sentint la vida en solitud... Dona trànsit de mots que no oblides, de passió i embranzida...

Per aquests bons dies... Per tots els que vindran...

Love Never Felt so Good... Michael Jackson... Molt especialment...

Pronòstic reservat...

Fa uns dies vaig anar a visitar una de les meves millors amigues. Després d'una operació amb aturada cardíaca inclosa, la meva amiga supervivent fa convalescència a casa. Forta com un roure, ja va tenir una experiència semblant i se'n va sortir. Me l'estimo. Molt. ' Une femme avec le coeur blessé'

Quan parlem anem més enllà de tantres, xacres, rebirdings, intuïcions, d'energies i percepcions alhora... La duc amb mi, malgrat la distància física, com una part de la meva vida, una de les més intenses, aquests bocins de joventut que vam construir plegades, a pèl. M'encanta el sentit de l'humor tan sa que compartim fins i tot en els moments més dissortats.

Tenim una trajectòria amorosa força semblant tant en la manera de viure els enamoraments com en la manera de sentir-los. Molts anys a la recerca de l'escalforeta, de l'afecte, d'algú que ens embolcalli... Som vulnerables i grans residents perquè acollim els paràsits emocionals i com més ens rebutgen més insistim... Bé, cada vegada menys perquè això amb l'edat va remetent. I si no, com diu ella, el kharma ja dirà...

'¿No es lo que queremos todos, navegar hasta la puesta del sol?'- deia Ted Danson a Isabella Rossellini a Cousins. Ai las. Amb aquesta frase sublim per bandera, hem estat l'esquer perfecte per als 'dragones que acechan en la sombra'. Sublimant, idealitzant, enlairant-nos, sobtant-nos, topant amb la realitat, negant-la, abocant-nos a l'abisme, remuntant... A quin preu?

'Ens esvaïm quan ens enamorem', diu la meva amiga amb un fil de veu. 'Perdem la traça'. Perdem el sender, penso. El senderi, que dirien les padrines. Tirar endavant. I reprendre el camí de la vida. La nostra....

Pronòstic? Reservat.

Amparanoia... La vida te da...

Escenari fantàstic

Un bon company de viatge, dues invitacions d'una amiga excepcional i tot el dia per sitgejar. Trobada matinera, abraçada, fa gaire que esperes, cinc minuts. Encaterinada d'aquests ullassos que em miren i somriuen, i d'un cos que m'embolcalla quan ens saludem a l'estació... Quin tren és el nostre, anem dins de l'horari previst, diàleg de pel·li, n'hem vistes tantes...

La previsió, pluja, el tren de dos pisos, gairebé directe, mar de plata, túnels, a tota castanya, aturada progressiva, sents l'olor de la frenada, anava amb massa embranzida... M'agrada com mou els braços quan argumenta, quan difon el coneixement adquirit d'autodidacta, m'agraden els raonaments, les explicacions, les puntualitzacions de tot o gairebé tot.

Baixem a l'estació, estem de sort, núvol tan sols... Ostres, el paraigües, un Antoni Miró, remarca, poca broma, ara ja camí de Sant Vicens de Calders. Opció: el meu mini Kukushumushu, un regal de ma germana, hi cap a la motxilla, motxilla de ta filla, nooo, meva de fa un munt d'anys, ha pujat uns quants dos mils, o potser eren dos-cents, torna a somriure, les excursions 'como que no'...

Ens cal la platja, les escales de l'església, les fotos, jo mateix, enquadra amb un mòbil que supera el meu amb escreix. Estupenda. Ha sortit el diari del Festival, la prova irrefutable que hi som, il·lusió fílmica...

Pugem escales, no cal l'autobús, ve de gust caminar, arribar al raconet Sant Sebastià, les parades frikinoir, samarretes i monstres, més fotos, uns quants trekkers, encara una més... Gradual, arribem a l'escenari fantàstic, Auditori de pantalla terroríficament immensa... Hem quedat a les taquilles, la meva amiga embolcallada de producció i eficiència somriu, invitacions, Interchange, ja direu, te'n faré una valoració, gràcies, infinites, us haig de deixar...

Dain Iskandar Said presenta el film, humil, aplaudiments... Fos en negre... Caràtula imprescindible, més aplaudiments... Una hora i tres quarts... A grans trets? Bones actuacions, ambientació magnífica, thriller críptic, guió enrevessat, no hi veiem tanta contraposició de mons, potser perquè un, el tribal, predomina per damunt del tecnològic...

Dinem. Licor d'herbes. Salut... Sortim a la pluja, abraçats, el paraigües tan menut i ell tan gros... Aixopluguem la tarda al Retiro, cafè mític, frikejant, alguns elegantment decadents... Refugi cinèfil, a bots i barrals, l'aigua és un munt de rierols... Un altre licor? Dòmino! Gran partida d'una hora, rient, desbordats, com el xàfec...

Entrem a ca l'Enrich. Croissants. En vols un, faig que no amb el cap. La dependenta assenyala els normals...   I els de mantega... S'ho pensa. Desfà el dilema. Un de cada, why not, jo encara amb les herbes pensaments enllà... Tip de riure, enfilant el Prado Street de cua cinèfila, nosaltres de tornada, tren de les 19.28... Viatgem faceboquejant adolescentment, al pis de baix, Garraf, Gavà, Sants...

Darrer whats, una selfie de cloenda, somrient, darrere l'arc de Triomf, has triomfat, gràcies, un plaer.

Darrer tren cap a la Plana... Visionat íntim, galeria d'imatges... Me'n reservo l'essencial. Escales, mar de fons, somriure enigmàtic... Escenari... Fantàstic...

Be Movie... Nowhere girl

Tupamaros

Coherents. Un escarabat i un tractor, llaurar la terra, per a qui la treballa, i amb la moto, plegats, definir la llibertat, sentir-la, aplicar-la, estimar-la... Lucía i Pepe es coneixen, s'abracen, l'amor és al voltant, referma ideals... Casualitats en el terreny que han viscut, la lluita arran de poble...

Uruguay, país petit, grans iniciatives populars, lleis que fan justícia, que construeixen i arrelen més justícia encara. Un sostre, un dret que uneix, fonamental, l'herba legalment i políticament gestionada. Perquè com diu la Lucía 'lo más importante es el amor con las dos manos... Lo demás son paliativos para evadirse'

Viatges, presència, compromís, per promocionar, per donar a conèixer, per alertar que el capitalisme no entén de res més que de domini, que parasita... Quan en Pepe té la paraula enmig de la multitud, el poble parla, el poble lluita... 'No le atarás el alma' cantava l'Elisa Serna a Las Cárceles.

Somriu en Pepe quan fa anar el cor i les paraules: 'als homes se'ls multiplica la necessitat de l'amor. Per pur instint de supervivència'...

En podria dir tant... Com a persones, com a polítics, com a camperols, com a filòsofs, com a amics, ja m'agradaria, seure-hi de costat i aprendre'n. Tupamaros, la síntesi i la saviesa, un munt de sentit comú i lluita.
 
Lucía Topolansky, Pepe Mújica. Lliçons. Imprescindibles...
 

Fiblada al cor

No conec gaire el poble. Però m'hi sento molt a gust. Davant d'un cafè sol i a punt de reprendre La noia del tren, ningú més a la terrassa i un grapat de minuts per endavant...

Pàg. 18. Darrer paràgraf:  'De vegades em sorprenc a mi mateixa recordant la darrera vegada que vaig tenir contacte físic significatiu amb algú, tan sols una abraçada o una cordial encaixada i sento una fiblada al cor'... Bec un glop de cafè i empatia. Hi ha personatges literaris tan propers...

Deixo la tassa al platet i tot just arriba l'home del barret panamà, rostre acartonat, dandi decadent... Seu, demana un conyac, encén una cigarreta i comença a fullejar un diari esportiu... Tanco el llibre. Full i llapis d'urgència... Arriba la dona, estupenda, cabells marcats de perruqueria, maquilladíssima, bruseta amb una tira oberta a l'esquena, pell bruna de sol intens, talons amb discreta plataforma. Un whisket, sisplau... Ulleres de sol, ambdós, malgrat que no hi toca el sol, a la terrassa...

M'encanten. Parella de postal, que en diria la mare. El món d'abans, molt abans que ens tornéssim tan profilàctics. Genuïns. Ja no en queden. Parelles que s'adiguin tant, que encara festegin, que es sedueixin l'un a l'altre. Bogart & Bacall, sortits d'un casament, de casa seva, d'un altre segle.

El món va molt ràpid però sortosament algunes parelles l'alenteixen. Emmarcaré a la memòria aquest moment, amorosit fotograma, la taula dels amants, el temps deturat...

Torno a la realitat de la meva taula, la tassa buida, els minuts escolats... Sóc jo qui se'n va, algú m'espera, no pas un amant amb barret panamà...  Fiblada al cor, camino consirosa, deixant enrere l'escena que potser un altres ulls reprendran...

L'eternitat, l'encís... Humphrey and Lauren.. The Big Sleep... 

Primer pla

Tardor. De matinada. Escolto el suau desencís d'unes notes mentre enfilo mot a mot la nit que no comparteixo amb tu.  'Y el corazón, cerrado por reformas'... Bonilla, imprescindible.

No acabes de sortir de mi, del meu anar i tornar, de l'enxarxat univers que ens fa ballar el temps i el cap, no acabes de sortir de res ni d'enlloc. Parlar pels descosits, esgarrapant hores de son... I deixar molts silencis en suspens...

Ets el meu primeríssim primer pla, un zoom a molts quilòmetres, tràvelling circular de vertigen,  contrapicat constant i fora del meu enquadrament, sonor contrallum bategant a un munt de fotogrames per segon...

I ara què en faig de tanta expectativa? Envio un SOS a la xarxa. Algú a l'altra banda de la solitud... Quina sort. Una dosi de realitat abans d'anar a dormir:  'No tinguis el llistó massa alt ni et creguis el cor que imagina... Pensa amb qui no pas en què'... Agraeixo la sinceritat, la serenitat, bona nit desconegut i gràcies... A tu, descansa...

Primer pla... Elianne Elias... Samba triste