Entre nosaltres...

Avui he rebut un missatge d'una companya d'escola a qui, durant uns quants anys, vaig admirar moltíssim. I envejar. De petites vam establir una mena d'amistat amb sentiments contradictoris, ambdues hipersensibles, competint sense saber ben bé per què. Voler ser al mateix espai, tenir les mateixes amigues, ser millor... I al capdavall què i per què? Un bon dia vaig sentir-la vulnerable, humana, propera, explicant les seves febleses... Tots els complexos, els seus i els meus, tota la rivalitat es va esvair.

Ens vam retrobar fa un any, una abraçada intensa, dolça... Vam posar-nos al dia i, mentre l'escoltava, em vaig adonar que hem creat el nostre propi espai vital. Encara l'admiro. Potser perquè no ens veiem sovint, potser perquè desconec el seu dia a dia, potser perquè només sóc qui puc ser, potser...

Avui és el seu aniversari i després de rebre un munt de felicitacions de totes les companyes d'escola i de whatsapp, ens arriba una resposta: 'Gràcies guapes. Estic vivint un any de canvis. Per això estic força desconnectada'. No li he demanat quins... Confesso que ara mateix faria un te a casa seva, un indret delicat i acurat com ella, i parlaríem d'aquests canvis... Sobtats? Ignots. Descobriríem, a tocar de la cinquantena, aquesta porta ben oberta curulla de preludis i incerteses...

Afortunades, acaronant la tardor, mirant l'infinit. Alliberades. I tu, Teresa? Ets feliç? Molt. Llavors? Silenci... Somriuria. Passaràs un cap de setmana preciós. No et faci por. El més important és que et sentis lliure. I em miraria, esguard blau, sincer. La bellesa que tant vaig admirar tindria la llum del capvespre. Medita tant com sigui possible, diria. Amb tu mateixa. I que res no destorbi el teu tarannà...

Podria deturar el temps amb ella. Imaginar que és amb mi, escoltar els seus consells. La felicitat té molts camins...  I el món real camina en paral·lel. 

Entre nosaltres... Coup de foudre... Molt especialment...