Gaaas

És curiós com som. Les persones vull dir. Penso en una de les coses que et vaig dir en alguna de les moltes converses que hem tingut: 'les persones passem etapes a la nostra vida'. I mentre llegia els missatges, els teus, els meus, des del primer bn dia teu, fins al darrer 'cuideu-vos molt' meu, dies i nits, de teves a meves. 

Esbosso un somriure, perquè realment hem rigut, molt, sóc molt peruc, deies, cert, però vas gosar fer el que et semblava impossible: deixar-te anar. Un munt de missatges i un munt de whats, un munt d'hores, el mòbil bullint, també els pensaments… 

Et vas enlairar. Vas agafar la moto i gaaas. A l'altra banda, una dona que et feia ballar el cap, guapa, deies, quina veu més sensual, petons per triar 'on més t'agradi'... Poc a poc, deies, de mica en mica, tot es veurà, no m'havia passat mai…Trasbalsat. Amb ganes d'una passió… Sorprès que algú connectés tan fàcilment, què senties, com ho vivies… 

Ha estat breu. Però intens. Dies i nits… Intenses. I un viatge alat amb lluna plena inoblidable. Els dits, els llavis, les cerveses, les converses, la intimitat… Quan toquem el cel, és tan difícil continuar carenant en l'infinit… Amb el cor, que deies, a la nostra edat, com dos adolescents… Le métèque, Si véns…

Ha estat bé. Ha estat molt bé. Ha estat genial. El darrer viatge, i gaaas…

Marilyn Monroe... I'm Through With Love

Un dia més... O un de menys...

Fa estona que el sol ha fet el tomb... I encara faig el darrer glop. Un te inspirat, allargassat amb hores de lectura plàcida... I el teu missatge emergent... Emoció... Passió... Aquests dies em fas ballar el cap, un munt de vegades, escoltar la teva veu, fer present el teu posat murri amb ulleres de Lenon, ara que gairebé som a tocar, perquè tot és a les meves mans. A les teves...

L'aire acarona la serra que esdevé silueta al captard, recolliment de veus i mots i el dubte, sóc poruc, quins nervis, no pateixis, som gent de seny, conèixer-nos en temps de distància física, tan a prop que hem estat, a tocar, en el nostre espai i en el nostre temps... 

Un viatge alat, cap als racons que hem imaginat, si véns, la química de nits, somriure a l'aire, i que l'atzar ens dugui a un petit país de camins sota les estrelles, moure l'univers, la lluna dels teus somnis, el batec del perquè vull...

Les coses humanes, la nit que ensopego, no puc enviar-te aquesta lluna que fa el ple, però si el millor dels somriures...

Phil Perry... Just To See Here... 

Toscana

'He estat quinze dies a la Toscana'. Va esbossar un somriure, el meu amic, de bat a bat. Vam aixecar les copes de Verdejo, salut, San Gimignano, Siena, quins records, un munt d'anys, i on us vau hostatjar, hi vaig anar sol, al meu aire… Me'l vaig mirar i en aquell moment no hi vaig atinar. Després d'una copa, i una altra, l'inevitable… A veure, explica-m'ho bé, aquest viatge, sol... D'acord, ets la primera persona amb qui hi parlo, i llavors es va deixar anar…

Dos anys, potser tres que les coses no anaven bé amb la seva parella, els fills grans campant pel món, i, noia, he fet el que he pogut però res no li està bé, i de sexe no en parlem, ja no hi ha passió, Teresa, me l'estimo, de debò, mai li he estat infidel, diu que ens cal un psicòleg, què vols, això no ho arregla ningú…

Estrany. N'estava molt de la dona que el va enamorar, que el va menar a una vida tranqui.la i pausada després d'anys a la deriva, la dona que era el seu tresoret, que va patir un càncer, que el va estimar, perquè aquests són els anys que vius amb la persona que estimes, un compromís, una tria, un camí en paral.lel. Però…

He conegut algú, em torna boig, és italiana i fa un any que ens escrivim. La Toscana, no hi ha casualitats, el punt de trobada, però no hi ha hagut sexe, Teresa. Un glop de Verdejo, no vaig néixer ahir, el conec des dels catorze anys, i als disset va demanar-me per sortir i jo li vaig dir que no, que algú se li havia avançat, un amor lliure, el meu primer amant i amic...

T'has de separar, ho sé, no la facis patir, ho sé Teresa, no vull enganyar-la, ja ho has fet, vaig pensar. Sap greu perquè segueix la pauta de força homes que no prenen decisions fins que troben recanvi. Homes que troben a faltar la passió, elles també, o i tant, però quan la rutina s'instal.la, quan esbotza els sentiments, quan oblides el primer petó, l'enamorament, pensar que aquella persona era especial, que finalment l'havies trobat…Ai els anys… Ai la memòria…

Hi penso avui mentre escric aquest doll, hi he pensat, aquests dies de conversa amb algú proper, que com el meu amic, troba a faltar el desig, la passió, el cap amarat de tant de bo, de quan podrem veure'ns, d'intimitats desfermades, de nits i matinades secretes, robades, a l'atzar… 

Gato Barbieri… Last Tango un Paris… 

https://youtu.be/41A-hN89m4I

El retorn, l'abraçada...

Dinàvem fa uns dies amb un amic. Dinar de carmanyola, vora els ocells, albirant des de les guaites la intimitat del vol precís entre aiguamolls. Ja som grandets, deia el meu amic. Ja som grans, pensava, sense diminutius. Els camins de bassals plujosos i el mar a tocar, sucar els peus, collir petxines, quines fotos, aquest és l'objectiu, descobrir el detall, copsar l'instant...

De nou a la cruïlla. Tiro enrere i veig un camí, uns quants, sense retorn. Miro endavant amb l'esguard d'un futur més immediat, un sender, a voltes costerut, enlairat, on el risc és més que una aventura, a voltes fondalada... I les passes, com les traces, empenyent la voluntat... Per no tornar-te invisible.

Matinada d'insomni, car no vius la teva vida tan sols, i quan la vols viure amb plenitud tornes a solcar la terra i escampar la llavor, el desig entre els terrossos fecunds, que si no tens aixopluc i et falta l'aire, prens la incertesa i l'esmicoles entre els dits generosos.

Corriol serè, somriure i mots, desmuntar la paradeta, i triar l'arquitectura de carrers antics, de masos romans, i per coronar la tarda, magdalenes, de xocolata blanca, de poma dolça, que aquesta nit no soparem... El retorn, l'abraçada, i tant, ja som grandets...

Matinada de records d'un dia plàcid. Toca llençols, quietud, tancar els ulls i somiar que les hores que vinguin de nou, seran regalades...

Rita Payés... Davis Whitfield... Blame it on my youth...

Alquímia

Corones el cim, damunt la roca, davant el blanc de la neu que aquests dies t'envolta. Les espatlles fermes que conec de pam a pam, l'esquena allargassada que l'esguard perfila, les cames entreobertes que reposen suaument, no et giris, ja m'hi acosto, el paisatge compartit, per un instant.

I amb el desig que travessa la imatge i em duu al teu costat deixo que aquest moment sigui  el nostre, tenir-te a prop encara que admiris en solitud, car tot és com vols que sigui, ben teu.

Un privilegi compartir, com si et digués el que m'agrada, l'imperceptible al teu atzar, al meu. Que junts vam caminar i vam fer la descoberta i segur que te n'alegres que hagi fet el pas, aquest discret gest d'apropar-me, sóc aquí, al teu costat.

És la nit, és aquesta matinada de lluna creixent. 'I no en sabria dir res més', acaronar el desig davant l'indret precís que admiro mentre sento que aquest calfred no és tan fred si sóc al teu costat, imaginant els mots, el gest, l'alquímia d'aquests segons albirant el cim coronat, el teu instant.

Gladys Knight & The Pips... If I Were Your Woman 

Indescriptible...

 Un munt d'estímuls... Com aplegues els mots amuntegats en el propòsit d'un nou doll curull de descobriments. El retorn al que més m'agrada. Viure... I escriure.

Vermut que corona un itinerari d'obagues de faig i roures de solei. Trescant, ignorant les traces grogues, blanques i vermelles, i mirar de trobar el recer precís de fullaraca i molsa. És el contrast d'un hivern que perd embranzida i una primavera exultant...

Vermut de solitud, gaudint de la placidesa d'aquest parèntesi necessari, un sol que enamora i dues adolescents que ja campen amb altres de la seva espècie. És aquest indret platxeriós on la lectura, flueix. Les coses humanes, fantàstic relat de les petites i grans emocions, l'encert de Katherine Tuil, els llibres ens reclamen, es fan nostres per no sé quins sets sous d'atzar... Magnífic.

Fas el recorregut platxeriós, de Sant Pau a Camprodon, les mines de carbur, el pont d'en Perich... Retrobes aquell instant que el saps ben teu... Primavera de molsa, violetes incipients... 

'Tot pot canviar en qualsevol moment'... I tot pren sentit en aquest breu temps indescriptible... 

Clara Peya... Tard, massa tard...

Ain't Got No...

No has perdut la sensibilitat, va dir-me fa uns dies una gran amiga mentre compartíem un sopar de blancs afruitats. No puc perdre-la. Forma part del meu ADN. Sortosament. Què bé que ens puguem veure. Els ulls, responc, per cert m'encanta la teva mascareta..

La sensibilitat, ai làs, quan més em cal, perquè moltes coses han canviat al meu voltant. Bé, potser no tantes. Algunes. Sobretot les nits. Un llit pot ser molt fred... On és l'altre cos que et salvava de tots els ensurt viscuts durant el dia? Bé, si sobrevius a aquesta fredor, al matí dones gràcies al present per tornar a fer estiraments i abastar el teu indret d'1,80 per 1,90... Bona manera de descriure un llit, diu la meva amiga. És meu, tot meu. Sempre ho ha estat. Les estirades de llibertat, també són gustoses.

Au, vinga, seguim els preceptes de la responsabilitat que ens pertoca. Mascareta fins que ens porten les viandes, pero si estàs estupenda, els ulls tristos, de les embranzides amb una artista barallada amb les ciències. Però li toquen, i és clar, haurem de posar-hi remei, i és clar repeteixo. Si no pot, mirarem d'encarrilar-la perquè trobi el camí que li cal fer per ser qui voldrà ser.

I tot el que parlem té gust de mascareta i injustícia, de la por que ens ha arrelat durant anys (un, en seran més), però quan penso en les urgències, emergències... 

Estàs a dos metres, no t'abraço, no et sap greu, jo ja fa estona que ho penso, ai aquesta nova edat mitjana. Tu sempre amb símils,  sensible, recordes? El teu ADN, i és clar. Doncs això, no ens faran callar ni abaratir el somni.

Ep, hem de marxar, ara que estàvem estupendes, noia els tocs de queda són contradictoris. Encara tenim uns minuts. Veus aquell bancs? Vols dir? Fa fred. Doncs fem un volt, que em ve de gust caminar, de tornada a casa, al meu recer dels dies que vindran...

Nina Simone... Ain't Got No, I Got Life...

La teva veu i la meva...

Hem demanat un dia radiant. Risotto amb bolets, pizza quatre estacions i un blanc afruitat fresquet. L'aire ens fa la guitza, ens caldria un paravent, però tant és, com el vent, la conversa i aquest suau lliscar, parlar, escoltar, els moments, aquest, avui, quarts de tres... Saps, és com si ens coneguéssim de fa temps, i és clar, responc, les afinitats i les coincidències... Dia radiant.

La sorpresa, com la llebre, quan menys t'ho esperes, donar gràcies a l'atzar i als mots que sempre sedueixen, obrir la pàgina de voler conèixer algú mentre penses de portes endins que només et cal una persona per donar sentit a la teva vida: la persona que ets i que vols ser. 

Fe infinita en els dies que vindran, en tots els viatges a les ítaques que farem, pendents, anar més lluny, quan tot es desdibuixi, i poguem seguir-nos les passes, mar obert, altres terrasses, i el temps, aquest que et passa d'una revolada, és el que tenim, tant de bo siguin altres les matinades, els capvespres i les nits... 

Dia radiant, els mots que em dediques, el tacte, la tendresa i aquest suau present, ho veus, dos limoncellos, ens ha sentit, somriu el cambrer i li donem les gràcies, convida la casa, llàstima que haguem de marxar... Joan Isaac, A Margalida, he tret les notes d'un fragment, dius, i l'escoltem plegats al cotxe mentre enfilem el camí de tornada, baríton, soprano, 'i el cant si t'arriba, pren-lo com un bes', la teva veu i la meva... 

 

Let's go

Puja al cotxe, Bluetooth, aleatori d'Spoty, es diu 'Cotxe' i és la nostra playlist. Dynamite, BTS, let's go...

Van amb tu, de costat, t'abracen i et dediquen una cançó, 'a la persona que més m'estimo', i aleshores el món s'il.lumina  i el dia pren el color que més ens agrada, el blau del cel, com els seus ulls, els teus també són macos, vellets, li responc, ai com t'estimo, i m'abraça, i haig de conduir, ai sí, perdona. Ara sona That's what I like you, a punta de dia, filma un tiktok i el penja al highlight 'Places', i queda atrapada a l'Insta, a les històries dels altres, mira aquesta, no puc que condueixo, després quan arribem a la parada la mirem plegades. Reggaeton? No, please i em fa la guitza, és broma, aquesta t'agradarà, primers compassos de Please me, m'encanta, si sapiguessis de què va, continuarà encantant-me, Cardi B & Mars, rap & soul, t'estimo, jo també.

Arribem a la parada, l'autocar, encara no hi ha ningú, minuts de mòbil, veig les seves amigues que segueixen el mateix compàs, ella so cool, fins i tot i sobretot, vade retro, a ritme de reggaeton pastelon, les còreos, aquesta la clavem, quina sincro... Penso en un pare enrotllat que quan les veia cantar i ballar deia 'aquestes ens treuran de la misèria'. De moment paguem, el futur, i que ens aprovin, que ja en coneixem l'angle, dos anys i mig i acabes l'ESO, quin pal estudiar, va com va, no si jo m'hi esforço, més encara que t'hi has d'esforçar, ai mira la Clara ja ha arribat, quina cobra, ara sí que me'n vaig, petó, mascareta, revolada amb motxilla inclosa, aixeca el braç, surt del cotxe, faldilla mínima, tothom la porta així, cop de porta, somriu, als llavis un petó i puja a l'autocar.

Poso clàssica, avui Cazeneuve, John Barry, inevitable Out of Africa, sí que sóc una mica velleta.... Retorn, a casa, a la telefeina, a la virtualitat, al que m'agrada i encara tinc present, encara ho sé, que el present, és el que triem...

BTS... Dynamite.. Let's go...

Equilibri...

Potser havia de ser així. I jo he volgut que fos d'una altra manera. Havies de trobar algú diferent. Voler ser i fer més del que pertocava a la teva edat. Hi ha qui no vol esperar i vol créixer de cop. Per tastar el que se suposa que cal viure més endavant. Ho volies fer i ho fas. I no hi ha cap resclosa que et faci asserenar el cabal. Tires pel dret.

Tirar pel dret és fer el que un vol fer. El que ha vist durant molts anys. Perquè és divertit perquè és més fàcil. Un repte, encarrilar un tren que va tan ràpid... És el viatge que vols? Tirar pel dret? És molt fàcil. No has de fer més esforç que deixar-te anar...

De vegades penso que no ets tu. Que potser t'he inventat. Potser he cregut que tot era per sempre, que no creixeries. He cregut en tu però qui ets tu? Si ni tan sols en conserves el nom. Com la Sara Jean, melodrama Sirk, imites la vida. 

No sóc la teva amiga, no ho sóc. Tampoc la teva enemiga, no és això. Sóc la teva mare, la que t'ha tocat. I tu ets la meva filla, la que m'ha tocat. I la vida ens fa caminar plegades. I el que donem és el que se'ns retornarà.

Saps què en penso? Hi vaig pensar ahir, mentre escoltava 'Tres en la carretera'. Parlava una dona, no sé qui, però va dir una veritat com un temple: 'cuando concedes el control a la vida aceptas lo que tenga que venir'. Té moltes lectures. Ella ho contextualitzava en la seva vida, un etern viatge pel món, una nòmada.

Per això ara que et miro, els cabells recollits, asseguda amb la guitarra elèctrica, intentant treure els acords de La Leyenda del tiempo, penso que aquest és el teu viatge, el nostre...

Equilibri?...

De bracet...

Poc temps, ínfim, esgarrapant les hores.. Poc temps que em reclamo per tornar, de nou, als mots, perquè aquests dies, enguany diria, descobreixo una altra dona davant el mirall. No va ser als cinquanta, és ara, el present del meu present, aquest cos que se'm retorna aliè... Sobta, ho entens, però et resisteixes, i no pots, perquè la dona del mirall és un cos que no reconec, i fa dies que el sento gemegar, que em reclama... Els ossos, les cames, els palmells... Acluco els ulls com si fos un fantasma, i els obro i encara hi és, i encara hi sóc... Benvinguda estranya...

Poc temps i el límit del virus incert que no ens deixa compartir les vetllades de girls sud enllà. Però recordo el llibret, a mi em va anar molt bé, somreies, perquè el teu mirall va ser abans, i perquè sempre sorprens rebaixant els meus drames. No puc esplaiar-me i compartir amb tu el desencís. Però tinc els mots que em recomanes, la lectura de l'amiga Meno, amb qui em pertoca romandre de bracet en aquest futur que visc sense massa encert.

Plataners de tardor, i faigs cercant la llum, que s'extenen per camins i dreceres enlairades. Topant amb la realitat sempre de cara, a voltes batallant amb un tsunami adol·lescent que em fa reviure la llevantada, els eterns dubtes i les mancances... Però també viure el somriure, l'esperança, que anirà lluny, a còpia d'ensurts i enlairades. Iniciàtic el nostre viatge de joventut, de maduresa, el descobriment mutu de les pors d'un temps eixamplat i finit alhora. 

Sembla com si el sol volgués fer vores damunt el blau i un núvol fugisser amarat de fred, de portes en fora. A dins caliu, interiors... Miraré de llegir pausadament distesa, amb el sentit de l'humor que em cal, i la tendresa.. Per entomar la imatge que em retorna el mirall, aquesta onada de plecs solcada... Per proclamar sense recança l'encert de la dona que viu amb la dona que sóc.. I en el clar present, de bracet, cercarem la calma...

Sister Rosetta Tharpe.... This train...

Perspectiva...

Llegia fa uns dies a la revista Mètode que 'des que obre els ulls i para les orelles, l’infant escaneja constantment l'entorn, incorpora informació i construeix imaginari. És a dir, aprèn'. Inici de curs. Aprendre presencialment... Virtualment? 

Des que vam ser confinats, teletreballo. En un tres i no res, el meu lloc de treball ha esdevingut un espai... Privilegiat? Gaudeixo de les vistes al Puigsacalm mentre obro correus i gestiono informació i comunicació. Però.. Després d'uns quants mesos d'aïllament, començo a trobar a faltar els viatges en tren, les converses, les becaines matineres, no pas matinar, of course.

No combrego amb la idealització de la feina a distància. On és el contacte humà, la comunicació directa, l'aprenentatge als passadissos de la facultat, el coneixement proper, la mobilitat, els espais reals, la vida real? 

Recordo la reflexió d'un gran amic i company de Comitè d'Empresa, savi, visionari: 'perdrem les persones Teresa, perdrem els vincles laborals, les  reunions, les assemblees, les reivindicacions'... Ja les hem començat a perdre a la nostra quotidianitat, la corona d'un regne viral, tot just a les beceroles del que vindrà. 

Diu un amic meu que aquesta pandèmia és un globus sonda sobre els efectes que pot provocar que la gent es quedi a casa. No és negacionisme. És qüestionar i intentar veure aquests mesos amb perspectiva.

Som prudents, sempre ho hem estat, que no vol pas dir sotmesos. Som respectuosos, sempre ho hem estat. Que no ingenus. Hem de continuar lluitant, cooperant, vinculant... Reclamem els afectes, els contactes, la tendresa... 

Aquests dies, mesos de distància, de precaucions, de prevencions, de privacions, dubtes i renúncies, que deia en Martí i Pol...  Cap virus és més potent que la por. Cap mort que vingui de qualsevol racó, per qualsevol malaltia, per una guerra, per la cobdícia i l'esclavisme, per les diferències socials, per les retallades que continuen, a sanitat, a cultura, i per aquesta crisi de majúscules injustes, pot fer-nos perdre la perspectiva.

Perdre la consciència col·lectiva, el decandiment de les relacions obertes... Sentiment de culpa, inconsciència, banalitzar el present? Qui pot teletreballar? Qui vol teletreballar? Qüestionar. Perspectiva. 'I els anys... Passen de pressa'...

Llach, Flotats, Marti i Pol... Ara mateix...