For the road

Llarg viatge aquests dies... No pas exterior. Viatge a la carretera dels moments més intensos, que no necessàriament han estat els més plaents. Viatge de pèrdues, de descobertes, de decisions arriscades, on m'ha calgut alguna que altra empenta...  

El millor dels viatges són 'los altos en el camino'. Avui en faig un amb un  gran amic, company de molts itineraris. Sopem, a la terrassa de casa. Tens la copa buida, diu, li acosto, poquet que s'escalfa, te'l beuràs igualment, sí, però amb calma. I així ho fem, amb calma, parlar del món, de nosaltres, ell sol, jo també, solitud, de vegades hi penso, diu, i t'ho miris com t'ho miris no és una tria, és una circumstància... Em mira, conec aquesta mirada i què vindrà després. T'has tornat a sentir sola. I tu? Un munt, noia, però només de tant en tant. Fas el cor fort, agafes alè i continues el viatge...  Tan senzill com això. Somriu. No t'he convençut. No. Però t'he fet somriure. Au va, acosta'm la copa...

Viatgem per aquesta nit, quarts d'alguna hora, les copes buides... I el cor? Té raó. Quan estimem, vinculem massa. I perdem perspectiva. M'explica i li explico... Després d'un munt d'anys de retrobar-nos a la cruïlla, ens fem el mateix propòsit. La propera vegada que veiem l'amor a tocar ens aturarem,diu.Que el temps per agafar alè sigui més i de qualitat. Per definir millor la resposta. Somriu. No t'he convençut. Me'l miro... Agafo alè... Temps de qualitat? El llarg viatge....

Two for the road'... Metheny & Haden... Bons propòsits...

Wings

Surto de l’aigua… Breus onades em fan tornar de puntetes a la tovallola compartida... Tarda de remor de mar, de conversa infinita. Quatre amigues vora la platja. La cinquena, s’hi acaba d’incorporar… 

Mentre desprenc a poc a poc els llacets de posidònia adherits al taló, me n’adono que hem anat definint una rotllana, algunes assegudes, les altres estirades, estats plàcids en què els pensaments  flueixen… De les reflexions de l’ànima a l’amor per les paraules…  Avui, seminari improvisat, privilegiat…

La nostra ‘ponent’ preferida té moltes coses a dir. Parla dels episodis importants que viu, que vivim dia a dia, de persones que prenen consciència, que malden per construir altres versions d’elles mateixes. És tan important  fer canvis en aquells moments en què sentim que ens barren, que ens barrem el pas… Construir benestar aquest és el secret, a dins i a prop nostre. 

Un privilegi aquest taller de vida aplicada. Un gust les reflexions, les pauses, els pensaments, els silencis, els paisatges de llum que canvia a cada instant. Per uns instants, he recordat Le rayon vert de Rohmer… 

I l’humor?… Ben nostre. Una anècdota i ja estirem el fil. Hi estem d’acord. El perfil grecoromà d’aquella nàpia… Mirades de complicitat. I, sobretot, que l’Edén a les wings…  Pura risoteràpia…
 
Per a vosaltres,  el clàsssic... Mustang Sally... al nostre racó de mar particular... 

Frec a frec

Em venia molt de gust retrobar-me amb els racons d'un dels meus barris preferits de la ciutat que em va acollir fa uns quants anys i que, a voltes, trobo a faltar... Avui, la tarda em convida a deixar-me anar i envoltar-me de cinema en una de les sales que visito molt de tant en tant... Foscor... Inici... Els acords d'Ordinaire de Robert Charlebois, preludi del darrer film de Louise Archambaul, Gabrielle... 

 Descobriment, senzillesa, sensibilitat... Un sacseig a les emocions i als prejudicis d'un entorn que malda per aturar la llibertat i l'amor d'una dona valenta...'Si je chante c'est pour qu'on m'entende... Quand je crie c'est pour me défendre'... Frapant... Recomanable...


Surto a la llum esmorteïda del capvespre... Trànsit de temps, de persones. Quin gust perdre'm, encabir-me entre la multitud, miscel·lània de procedències, veus, rostres, olors... Penso en els anys que vaig estimar, asseguda a la plaça d'aquest rellotge...Vinyoli... 'I la foscor s'il·luminà de sobte perquè érem dos a contradir la nit'... A cau d'orella, tu i jo, frec a frec, inventant els primers minuts del dia, recitant els darrers mots de matinada...


Charlie Haden... Contrabaix, comiat... Keith Jarrett... Piano, complicitat... 

Paraules de nit

Aquest vespre mentre caminava pel verd del paisatge que més m'agrada, he conegut algú, a l'atzar. Hem enfilat una conversa. 'Acostumo a venir aquí perquè m'agrada aquest paisatge'. Duia una càmera petita a les mans i un somriure 'net i clar'. M'ha agradat la veu, l'esguard, les mans delicades... Ha fet unes quantes fotos, ens hem dit adéu, ha pujat al cotxe i s'ha allunyat, horitzó enllà, emportant-se els darrers minuts del dia...

Trobades a l'atzar... Aquests dies, unes quantes... Hi penso mentre la lluna fa el ple... Gustós el moment i el lloc... Plaer, escriure aquest mots... Ara feia deies que no ho feia, abassegada pel dia a dia que pren les hores i aboca molts interrogants... Sortosament avui assaboreixo aquest present en què la vida apareix i deixa traça...

És ben meu el moment i el record. D'aquells que ve de gust compartir. Perquè mentre caminàvem junts, he recordat un fragment d'un poema d'Andrés Trapiello, meravellós:

"La tarde va poniendo suavemente

a las cosas su sombra

y es tan pequeño el mundo

que cabe bajo el brazo, como un cuadro.

Pero... es más que un cuadro,

como más que palabras

son todas las palabras importantes".

Importants, dolces, paraules de nit amb la veu inconfusible de Carlos Galilea, la millor bossa... Cuando los elefantes sueñan con la música...

En primer lloc...

S'entusiasma. Amb els amics, amb l'art, amb una taula ben parada ... S'apassiona... El cap sempre bullint amb nous projectes... Parla abrandat, del que sap, del que sent, amb fermesa . Una conversa, 'el llarg camí ple d'aventures i coneixença'. Compartir tant en tan poc temps ens ha anat definint el futur de molts futurs possibles...

Tarannà incert, les casualitats es treballen a miques. El dubte humà de creure en els actes més immediats. Amant de la natura, de la bellesa, del petit detall en l'obra immensa que performa en grans dimensions.. No l'atura el risc ni la provocació, empès pel desig del nou, per l'atracció del plaer que el sedueix... 

Viu en el seu element i sap retrobar el somriure de l'onada insinuada amb els dits, les petites traces que dibuixen solcs a la pell i al cor... Imaginar, crear, prendre el vol, l'àmbit de tots els àmbits, perquè l'espurna, el foc que el defineix, és un somriure clar que captiva...

Ólafur Arnalds... Fyrsta... Tot un descobriment...

Passat immediat

Fa pocs dies parlàvem amb una amiga de les relacions virtuals. Tornàvem d'un concert molt entranyable, un sopar magnífic amb jam session disco retro apassionant. Mentre conduïa escoltava els arguments de la meva amiga i pensava de quina manera ens comuniquem des que ens coneixem. La meva amiga i jo ens mirem als ulls quan parlem, riem molt amb petites anècdotes que ens diverteixen, cantem fragments de cançons que ens agraden i, sobretot, parlem, de molts temes. Un gest, una mirada, una cançó, un somriure... També ens escrivim i ens connectem virtualment per comentar, quedar, recomanar les novetats que ens agraden...

Hi penso en les relacions virtuals sobretot quan no tens una relació consolidada i tangible al darrera. Qui n'hagi viscut alguna sap quina mena d'emocions suscita. L'impuls és un element temptador. El plaer a una banda, també. No és cap novetat. De relacions virtuals n'hi ha hagut sempre però ara més i molt més immediates. Hem atorgat un gran poder a la imaginació.

La conversa amb la meva amiga no va ser pas casual. Tampoc el visionat d'un film que recomano, Her, d'Spike Jonze, una faula inquietant de la virtualitat dels nostres temps.

 

Amb un disseny de producció impecable, una banda sonora fascinant, uns diàlegs més que creïbles i una interpretació excel·lent, Her convida a la reflexió.Un dels aspectes més interessants és que estableix un paral·lelisme entre el buit i la solitud que ens pot provocar viure una mateixa situació real o virtual. Sentim el mateix buit? La mateixa solitud? A Her, com a la vida, la gestió de les emocions és clau. També dels impulsos. Fonamental. Al meu entendre, més que un posicionament, Spike Jonze aboca els seus personatges a la comunicació per explorar el límit del que som, del que sentim, del que voldríem, del que tenim.

Retorno a la conversa amb la meva amiga, una conversa que, ara com ara, forma part del passat més immediat. Un passat que, com diu Scarlett Johansson a Joaquin Phoenix, no deixa de ser 'la història que ens expliquem a nosaltres mateixos'. 

Karen O, The Moon Song, molt especialment...

Solstici

El vam viure de maneres diferents aquest solstici.... Com que no podia estar amb tu vaig dedicar-me la nit més curta a imaginar que et tenia a prop... De franc... Temps, dies, imaginant-te. Perquè és així com s'inicia tot. No et pensis, ja en vaig fer uns quants de parèntesis: afers domèstics pendents, apassionants lectures, llargs àpats a la terrassa de casa sota el sol, sentint la pluja ... Tinc les flors més boniques que mai...

Em va agradar tant sopar amb tu, seure davant per davant, una mica allunyats, això sí. Quina taula més ampla. Diràs que era un sopar multitudinari, que no era una cita, que hi havia més veus que la teva i la meva... Cert. Però quin gust mirar-te, sentir-te a prop.

T'he escrit un poema, el millor antídot a no tenir-te a prop aquests dies. Té, pren-lo fort i fes-lo bategar:

SOLSTICI

La nit més breu

vora l'aigua

dona d'aigua

envoltant el teu cos

molt a prop del teu cor...

Encara assaboreixo l'instant

dels teus mots sobtats,

les teves mans damunt les meves espatlles...

Tens cops amagats...

Què en faré del teu misteri?

Deixar-me endur,

fer un encanteri...

Que no et faci por enlluernar-te.

No és caprici.

És desig.

Acompanyar-te...

Per a tu, dolça Billie Holiday, The Very Thought of You...  

Petits detalls

Tinc reservat un racó on aixoplugo la calma que em permet escriure sense cap més companyia que algun refilar d'ocells i el frec suau d'un vent calmós.  És un racó al bell mig dels jardins del Castell on, arrecerada, pico l'ullet al temps,  l'aturo i el faig a miques. Quin gust no omplir de segons el dia, conèixer el pas del temps per l'ombra d'un sol mut, discret. No era així com ens donaven l'hora els avis savis de la nostra infantesa? Quina sorpresa, de menuda, veure'ls alçar el cap, cercar l'ombra, quarts d'una, i au, cap a casa hi falta gent...

'Tempus fugit'... Poder decidir el moment precís de cada moment... L'escriptura deturant les hores i els segons, esguardar Bellmunt lluent, serra propera, l'espai perfecte per a tots els punts suspensius...  I amb els pensaments albirar dreceres invisibles que em menin al punt coronat... Tota la Plana a l'abast... Els mots em llisquen i els entomo no fos cas que m'encantés més del compte i els perdés...

Reprenc el present, acomiado la solitud i continuo la drecera, de tornada a casa, 'irremeiablement, atrapada per la remor dels petits detalls'...

Bons propòsits... Gema y Pavel... Sé feliz...

El cor a la mà

Ahir vam parlar de tu amb una amiga comuna. El seu home, de somriure clar i cor delicat, ha passat uns mesos de molta incertesa i tu, amb saviesa i serenitat, has estat al seu costat. Agraïment.

No ens sentim el cor, va dir la meva amiga.  Ben cert...  El cor, tan delicat... Si pren mal es fa ben difícil travessar qualsevol distància curta... Què t'haig de dir? Tu n'has guarit tants... Has fet retornar tants batecs invisibles...

En vam parlar, de tu. La meva amiga em va fer somriure. Espontània. Saps qui fa per a tu? I et va anomenar. Saps qui és?... Batec invisible...

Sé qui ets, i tant, però amb prou feines et conec. Fa dos anys que ens veiem un cop per setmana... Ets tan discret... No crec que haguem tingut mai una conversa. Però he  recordat que fa temps, quan ni tan sols sabia el teu nom, ens vam trobar, a l'atzar, en un carreró a tocar d'una plaça molt coneguda... I tot i que no sabia què dir-te, em vaig aturar. Què hi fas per aquí, has estudiat, ja ens veurem...

Confesso que avui t'he mirat amb uns altres ulls... Però no he trobat cap indici, cap esguard, cap gest diferent d'altres dies. Reconec que tinc una certa curiositat...Potser perquè fa dies, mesos, que no em sentia el cor...

Aretha Franklin... Oh me oh my... Molt especialment....

Un munt de tresors

Fa unes setmanes, mentre feia un volt a la vora del riu, vaig ensopegar un grupet de persones dempeus, en rotllana, damunt l'herba, els ulls tancats, les mans dibuixant onades d'aire... Et vaig reconèixer. Movíeu el cos molt lentament i quan vau quedar quietes, a poc a poc, vau anar obrint els ulls...

El cercle es va anar desfent. Mentre la majoria del grupet comentava l'estat de serenitat, la sensació de plenitud i d'equilibri tu et vas acostar, vas mig somriure i em vas abraçar... Feia dies que no ens vèiem.Vam seure en un banc, davant del riu. I m'ho vas confessar, afluixant el to de veu...'El meu home em deixa... Se'n va amb una altra dona'... 

Present. Ni tan sols passat. Era un fet. Una realitat. Quin desconhort... Quan l'home que estimes et pren l'amor compartit i l'aboca en una altra dona, amara d'oblit els anys i empeny un viatge sense tornada... 

'No hay extensión más grande que mi herida...' deia Miguel Hernández.... Com una esquerda. La sents tan endins que sembla que no l'hagis de guarir mai més. L'amor té moltes vessants. Però què en fas del desamor, del menyspreu de l'altre? Sobrevius... 

No m'he pogut estar de tornar a llegir  Sense trampes, sense presses. Un doll de mots que m'ha recordat el teu estat incert davant l'engany i la pèrdua d'un equilibri que no imaginaves.

Ets una persona important, una gran mestra de jocs i cançons... I has educat, amb tenacitat, un munt de tresors... 

Perquè sempre m'ha agradat el teu taranna obert, noble... Jevetta Steele... I'm calling you... molt especialment...

Millor quan improvises

Avui la sil·lueta dels Munts s'ha llevat amb pluja. Quin plaer gaudir d'un dia mig emboirat fent una de les activitats més gustoses que conec: esmorzar amb una bona lectura al costat, en aquest cas una revista de fa uns quants dies, d'aquelles que redescobreixes al revister i que et ve de gust fullejar.

De glop en glop, d'article en article, faig un itinerari més que plaent... M'aturo en les paraules d'Albert Vila, un guitarrista de jazz. No el conec. Curiositat. Cerco alguna peça seva i trobo un enregistrament al Jamboree. Escolto Gym-Jam... Sona bé. Sona molt bé.

Continuo llegint. És una entrevista. Sempre he pensat que el jazz és com el firmament, no te l'acabes. Diu l'Albert que la vida 'és com el jazz, millor quan improvises'.  Esborro agendes imaginàries on tot semblava que havia de formar part dels immediats dies. I escolto els acords puntejant l'espai, el crescendo de notes, ara la suau i íntima conversa, cada instrument diu el que sent, el que viu, i tornen a confluir, i es retroben, de nou...

'Tots sentim ganes de crear'... Esbosso un somriure.  Acarono un paper... Preludi... Molt a  prop del que m'agrada, del meu element, deixo anar els mots... 'Fugir del clàssic, de l'estàndard, descobrir una visió diferent'...

Albert Vila... My favourite things... Un plaer...

Somnis per descobrir

Tren de tornada a casa... Contraportada... Tanco i deso el diari a la bossa... Connecto el mòbil... És moment d'amistats... 

Em sedueix un missatge d'una amiga que em convida a un taller al bell mig del solstici d'estiu, Dones que dancen amb llops. M'agrada. El nom em duu al títol d'un llibre que vaig llegir fa uns quants anys i que em va donar moltíssimes pistes del que som, del que sentim, del potencial que tenim. Un llibre on els estereotips es qüestionen. Un llibre d'anhels i passions que flueixen al voltant dels nostres desitjos:  Mujeres que corren con lobos, de Clarissa Pinkola.  La dona que corre amb els llops, sense trampes, amb la fortalesa d'una dansa antiga, sentint molt proper cadascun dels elements que l'envolten.


No puc deslligar la lectura del llibre de Pinkola amb la d'una altra petita joia, una faula de Marcia Grad, La princesa que creia en contes de fades. Encara recordo l'emoció de veure'm reflectida i molt en el viatge de la Victòria, aquesta 'princesa' que aprèn a prendre decisions i que es desprèn del qui la vol submissa i dependent. Sovint construïm miratges apresos, valors i expectatives que tenen molt poc a veure amb la nostra sensibilitat, amb el nostre propi itinerari.

Tren de tornada a casa... Desconnecto el mòbil... És moment d'observar al meu voltant...

A prop meu, davant per davant, capten la meva atenció dues dones d'una edat semblant...L'una, pulcrament asseguda, cabells llisos i curts, jersei de coll alt, els dits traçant missatges al mòbil... L'altra, vinclada, gairebé horitzontal, cabells llargs ondulats, brusa descobrint les espatlles, la mirada fita en el diari... Dues dones properes... Dues dones que es diran adéu sense paraules...Dues dones semblants a tu, a mi, a nosaltres...

Som com som, amb molts dubtes per compartir, amb moltes experiències per transmetre, amb molts somnis per descobrir...

La dansa que desvetlla els sentits... Loreena McKennitt... The Mummer's Dance