Felins

El procés sempre és el mateix. En els homes o en les dones? Tu que creus? L'altre dia vaig haver de matisar. Tots els homes... Alguns. La majoria dels que conec. Nena, com ets. Sincera. Continuo, tots els homes, perdó, tots els que conec, almenys de nova fornada, segueixen el mateix patró.

Entren al portal, tiren la canya... Amb uns esquers estupendos:  tens un perfil molt interessant, que bé que escrius... And the best: ets una dona especial. Això no falla. Uns quants epítets més i el més irresistible: no parlo amb ningú com ho faig amb tu... Què dius, ara... Tots? Gairebé tots... Els que conec.

És curiós perquè un amic meu diu que les dones esperen que els homes facin el pas. Això, li dic jo, era al segle passat. Ara no. Un parell de converses fan molta feina. Afinitats. Imprescindible... O descartes, o reclames la tercera dimensió. Res de virtualitats. 'Que dé la cara', que deia la Xus Lampreave a Mujeres...  Sense conèixer-los? Passo filtre. Màster postgrau com a mínim. Faltes d'ortografia poques.. Fan mal d'ulls. Sa, no cal fer d'infermera i solvent, així no parasita. I el físic? Que tampoc faci mal d'ulls. Com et passes.

Em passo. D'empàtica. Ho era. Un munt. Ara no faig concessions. Des que em vas comentar allò del present rigorós, ho tinc clar. Una excursió de somni, un sopar màgic, una peli Verdi, una mirada, el contacte físic imperceptible, la cadència de la veu... No falla, són felins. Sempre quedes de nit? No necessàriament. Si hi ha atracció. Virtual. I real.  De dia... De dia tots els gats són panxuts. De nit... Felins.

Aquella carícia subtil, aquella proximitat, 'bailamos duquesa?' Què bona, sèrio? Quan et diuen que et duran a, com si haguessis de pujar a una calessa... Pot ser el mateix dia, o a la segona, o a la tercera cita... Au, a casa teva, a la meva o en lloc neutral... O res.... El cas és que quan sí, quan hi ha hagut atracció, hi ha màgia i llençols. Et quedes, passes la nit i te'n vas, i quan arribes a casa ja tens un whats, gran nit, un plaer, m'ha encantat...

I l'endemà? Silenci, of course. No hi estan avesats, al silenci d'una dona després de la màgia i els llençols. Reprens la teva vida i, sorpresa, hola preciosa... Triguen més... O menys, de vegades un dia, de vegades mesos. De vegades desapareixen. Però seeeempre tornen. Què els hi dones? Silenci. No hi estan avesats.

Me'ls aprecio, dona, i d'algun fins i tot m'he penjat. O es pengen. La condició humana, no tot és tan previsible. Deixa't estar de romanços que pel cas que ens ocupa... I si et ve de gust tornar a quedar? Doncs whats, trucada i au, tornem-hi. Però no l'endemà de la màgia i els llençols. L'endemà és la prova de foc. I el silenci d'una dona és poderós. I els vincles? Cap expectativa. Present rigorós.

Ho podries escriure això. Ja ho faig. Ho estàs llegint. Com la majoria dels lectors i lectores. Si ets un casat o una casada ets feliç? Si ets un solter o una soltera, ets feliç? Com vaig escoltar l'altre dia, la felicitat ha de ser transitòria per naturalesa. Per tant convé recordar quan i en quin moment som o vam ser feliços. Entre màgia i llençols.

No et pensis, de vegades m'he plantejat per què no vaig conservar el xicot dels 17 anys. N'estava molt de mi, i hauria pogut tenir fillets i una vida regalada. Però jo... Jo volia volar. Amb una escombra poderosa. 'Las niñas ya no quieren ser princesas', que cantava Antonio Flores. 'Ja no existen los príncipes azules', que cantaven els Barricada. Per aquí ens movíem. Per aquí ens movem.

I tu no me'n pots deixar cap? O i tant. Els tens tots als portals. No em cal, ja els trobo a la vida real. Ostres m'encanta aquest Protos. Acosta'm la copa. Ens l'acabarem i encara no ens hauran portat els primers. Triguen una mica, oi? És nou. El local? El cambrer. Una mica felí també.

I nosaltres en quina fase estem? En la millor. La que no he anomenat i la que ells es perden. Per l'amistat. La nostra... I per aquells felins de la taula del fons... Com et passes... Espera un parell d'hores... Haurem de buscar un baobab...

O un terrat... Everybody Wants To Be A Cat...