Picant els vidres...

Els vidres entelats. Gotes intermitents a la finestra... El tren enfila el Congost, aquest paisatge dels Sots Feréstecs, 'reïra de bet', que deia  l’Aleix de les Tòfones. Sí que em fa l’efecte de tirar un segle enrere, l’estat anímic reflectit en aquesta pluja de tardor...

Aquests dies he escrit diferents versions d'un doll per a un mateix interlocutor... Som duals, tridimensionals, quin poder l’estat anímic que fa brollar la deu apassionada dels mots... Primer l’esborrany on tot surt a raig, després la serenor i la perspectiva necessària que afina l’escrit i l’endreça. De vegades massa.

Convé conservar l’original, no escapçar les emocions. Hi ha dolls on aboques certs records, certes emocions que només un destinatari pot entendre però que et ve de gust compartir... La pèrdua d'un ésser estimat... Què en fem de la profunditat, dels mots invisibles, de l'enyor, de l'absència?

‘Ens hi ha abocat l'amor, en aquest paratge ombrívol on no us recomanaria anar, tampoc sabria com guiar-vos-hi, els mapes se'l descuiden’, magnífica Eva Piquer, no saps com hi vas a parar però saps que hi ets, que toques fons, que ets sents molt petita i vulnerable. L’amor ens salva de la pluja, de l’horitzó boirós i entelat. L’amor... I escriure.

Ahir escrivia aquests mots: 'al cap i a la fi no tinc res més a perdre. Perdre és no tenir-te davant meu, al meu costat. I no et tinc'.  Avui hi afegiria: perdre és no tenir l’abraçada invisible que estreny la tristesa i l’enyor... Encara que la boira ens barri el pas i el somriure, convé no deixar d’estimar. D'estimar-nos'.

Picant els vidres, el cor, la pluja de tardor... Per a tu, Eva, molt especialment...

Downstream... Supertramp...