Total de visualitzacions de pàgina:

21 de novembre de 2017

Cridant endavant...

Fa uns dies parlava amb un amic de maneres de ser. No fa pas gaire que ens coneixem però hem viscut moments delicats amb tota la polisèmia d'aquest adjectiu. Rego el jardinet, que vol dir que alimento la nostra relació, com altres, com unes quantes. Mantenir les relacions. Fonamental. No tothom té aquesta habilitat i, sobretot, no tothom té temps ni ganes de fer-ho. Qüestió de prioritats.

I és que som diferents el meu amic i jo, de caràcter, molt. Sempre es defineix en contraposició a mi. Com més afinitats i semblances veig que hi ha entre nosaltres, més diferències hi veu ell. Contraposa la meva 'espontaneïtat, passió i transparència' en relació a les seves 'mitges llums', opacitat i racionalitat'.

Opacitat... Una mica com el moment que vivim aquests dies. On tenim la república aprovada? No era aquest l'objectiu? Racionalitat? Fer seny, tornar a començar, oblidar? Que ens hem begut l'enteniment?

Una mica tipa. Una mica tips. De les mitges llums. Recordo que després de la concentració dels lots il.luminant els carrers, la meva filla i jo vam tornar a casa amb tren. A l'estació del Triomf ens comunicàvem entre andanes a ritme de l'Estaca i Els Segadors. I quan se n'anaven els de Mataró o Terrassa, els de Puigcerdà cantàvem, festius, Passi-ho . Sempre nostres, sempre units, sempre lliures. A l'estació, els trens passant, agafem el nostre, agafem-los tots. La meva filla i jo. Adoctrinades? Compromeses.

 Quan hi ha mitges llums cal fer-les plenes. En les relacions personals i en la vida, en aquest moment tan delicat. Jo tampoc sóc de banderes tot i que hi són, al meu balcó. 'Per bandera roba estesa que dirà aquí avui visc'. També dirà prou. No sóc de llacet, sóc del color del cor que sent i pateix. Però aquell vespre de llums en duia un de groc i no l'he desat. Forma part de la roba que em defineix. Perquè no oblido. Perquè no oblidem. Perquè d'on va sortir tot plegat? Ara són a la presó.

Sí que en som, de diferents, el meu amic i jo. Però si això havia d'enriquir-nos, això també pot fer malbé el nostre jardinet. Marcides les ganes de saber l'un de l'altre, la il·lusió de les converses, la complicitat... Què ens queda?

Espontaneïtat, per sortir als carrers i cridar ben fort. Passió, per defensar el que és nostre, la nostra il·lusió. Transparència, per dir que és el que volíem, és el que volem, és el nostre mandat, ens l'hem guanyada, al nostre carrer, l'hem de construir, no ens hem venut.

Quilapayún... Grans veus... Les veus que formen part del meu imaginari i el dels meus. Quants records... He plorat tant mentre l'escoltava...  Tan sols tenia 8 anys quan la cantàvem. Camí d'Itàlia. Adoctrinada? Compromesa. Ja aleshores... Classe obrera... Amb 8 anys... No oblidem... Ni oblidarem.

'Anunciar la vida que vindrà'... 'Cridant endavant'... El pueblo unido jamás será vencido...




Vídeo de el pueblo unido quilapayun







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada