Imperfectes

Fa uns dies una amiga m'enviava aquesta imatge. Què et transmet aquest símbol, encara que l'origen sigui electrònic? S'assembla a la roda de l'ésser humà, vaig respondre. És un camp energètic... El nostre, vaig pensar, el de la gent que estimem, el de l'entorn que ens defineix... Molts miralls, el món, aquest camp energètic imperfecte que ens ha tocat viure.







Viure d'emocions, aquests dies. Viure dels moments vitals. Imperfectes. Què bé poder-los compartir davant d'una llar de foc, escoltar, no ho fem gaire, fer preguntes, qüestionar. La llum minvada de quarts de set, espai nou i propi, Chet Baker... Enfiles una conversa que et duu, amb aquest hivern sobtat i instal·lat a l'exterior, a acceptar el caliu i la tendresa. Si el present t'acull, el futur es va fent 'tout doucement'..


Viure el recolliment, també el bon cinema. Quin encert, un Verdi íntim, Ce qui nous lie, allò que ens vincula, la Borgonya, les vinyes, les vivències d'infantesa, com sentim i gaudim aquest procés vital de tres germans propers... Quin gust poder comentar detalls amb un home que aprecia els paisatges físics i humans on cada personatge es retroba amb ell mateix, amb el passat, amb els dubtes i sobreentesos. 'Reconciliar', aquesta és la paraula, Teresa. Sopar, beure, tastar... Moment perfecte?

  


Viure els mots, Quan els llibres ens entenen. 'L'únic amor possible és l'amor imperfecte', diu l'Eva Piquer. Hi penso avui mentre viatjo al meu racó de món i natura on hi faig estada de manera, a voltes, també imperfecta. Destriem les persones que ens defineixen, acollim les nostres aficions, el nostre moment vital i anem acceptant que els anys són imperceptibles, i tanmateix no podem resistir-nos als seus efectes... No és tasca fàcil. Entendre'ns a nosaltres mateixos, a voltes, sovint imperfectes.

T East, Wachano... La musique...