Total de visualitzacions de pàgina:

2 de novembre de 2017

La terra del demà...

Capvespre d'interiors, el bosc tenyit de tardor. Davant meu la gent que estimo, aquesta família extensa que tinc la sort de gaudir... Castanyada de república benvinguda que ho ha canviat tot. Les converses, el sentiment i molts futurs incerts.

Escolto Lluís Llach... La sala del menjador bull d'instants, faries una panoràmica de cada moment de fills, germans, nebots... Espectadora omniscient, repartim llits, en som tants, agafeu-ne, castanyes torrades, sopar en dos torns i la llar de foc que revifa ànims...

El foc purifica. Les espurnes esvaeixen miratges. Penso en els trens, en els viatges de casa a la feina que iniciaré aquesta setmana, els llargs recorreguts físics i anímics que convidaran a la reflexió. Ens cal sortir al carrer, plantar-nos... Per dignitat. Sempre nostres, els carrers, nosaltres, sortir de l'atzucac.

Fa uns dies una dona que seia davant meu va despertar de cop a la parada que li tocava. Va sortir esperitada. A aquelles hores del matí no estem per passar-nos cap parada i menys la nostra.

Al bell mig dels dies que ens sotraguen, el bell futur, la tendresa dels mots, 'llegir-nos amb els dits, escoltar-nos amb els llavis'...

'Solquem la terra del demà'... Marina Rossell... Lluís Llach... Quan tothom viurà d'amor...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada