Divendres, son acumulada, plugim... Al diari, la catifa vermella, Cannes 2018... Poder ser-hi ara, pensava, trivial o no, el temps que dura un cafè amb llet, un micro somni... Poder fugir de la rutina, els dossiers, les cerques, la difusió, la pantalla... M'agrada la meva feina, és important, però els divendres com avui... Som rutina, almenys la majoria dels mortals que conec. Ningú parlarà de nosaltres quan guillem d'aquest món i esdevinguem més lleugers que mai...
La trivialitat de la selfie... Què fixem a la pantalla, on posem el focus i sobretot per què hi hem de ser tant, a tot arreu. Càmera en mà, reflectim la nostra realitat i l'entorn tan sols és el nostre rerefons, una excusa per reafirmar-nos. Ens emmirallem més que mai. I més que mai ens cal que l'altre ens rebi com nosaltres volem. Amb un dit fent ok, un m'encanta, em distreu, m'agrada... Hi ha excepcions, sortosament. Selfies que prioritzen el lloc i les persones que comparteixen amb tu un instant compromès.
Posats a romandre veient la pluja rere els vidres, els dits teclejant el proper directori de difusió, les veus de les companyes comentant la terminologia educativa més recent... Posats a fer de la feina la portàtil gravetat de l'ésser... Millor creure que allò que fas té sentit per a tu i per als usuaris amb qui interactues. I quan agafis el tren faràs un reset i somiaràs que en dos segons ja ets a Cannes, a la catifa vermella, fent una selfie amb profunditat a côté de Terry Guilliam, abans de parlar sobre The Man Who Killed Don Quixote, el darrer film d'aquest gran guionista i director.
La trivialitat d'un divendres qualsevol... O profunditat, si es vol... Avui sopar d'interiors, home sweet home i Petites mentides sense importància....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada