Moure fitxa...

Automàtic. Intueixes la resposta i de sorpreses, poques. Tot encabit en l'ordre racional d'un calendari. Com si es tractés de la propera reunió de treball. Però com diu el meu pare, el no ja el tens. Així que no he perdut res mirant d'escurçar els teus dies i els meus. M'he passat tot el cap de setmana de reflexió, sense arribar al zen, però déu-n'hi-do... Tornar al joc de solitaris que no gaudeixen de la vida com caldria, que miren d'interioritzar el desig de no fer-se expectatives i, sobretot, que continuen sense aturar-se plegats. Cadascú a la seva zona de confort. Cadascú a l'espai personal propi. Ara ens tenim pendents, ara ens allunyem. I així portem dos anys. Passen els anys rabent. Tot plegat deu ser una qüestió de nivell.

Sempre he pensat que era jo qui mantenia la relació. Però no és ben bé així. No ens agrada sortir de la vida de les persones així com així. Sobretot les persones que ens han impactat o a qui, en un moment donat, hem mirat amb bons ulls. El més important és ser conscient del tauler de joc. Per on es mouen les fitxes. I sobretot quina és la finalitat, l'objectiu de cada moviment. Potser sí hauria d'haver estat atenta quan el pare jugava als escacs. N'aprens de bones com l'escac al rei. Però no es tracta d'abatre'l només de posar-lo en guàrdia.

Perseverança. Sense esperar res. I no tenir por del no. No només al que vols sinó al que no et convé. El regal que et dóna la vida és que en dóna molts. L'entorn que vivim n'està ple. Tot depèn de com ens mirem les coses. Del que dóna sentit al que fem i ens satisfà. Plantar ja té un risc. Que la llavor no surti. Que no la puguis veure créixer. O que sigui tan breu com un cop de vent o un xàfec sobtat. Perseverança. I no deixar de regar el jardinet.

Així que entre anar al cinema amb tu o no, ja sé el que puc esperar. La butaca en solitud, ja la tinc. Confessar les limitacions o les sensacions que tenim és una manera de fer-nos vulnerables i limitats. El valor d'expressar il·lusió o desig per les coses i les persones, provar sort i arriscar-se al cop de porta als nassos, no és qualsevol cosa. L'autoestima, al lloc que li pertoca. Si nosaltres mateixos no ens regalem els dies qui ho farà?

El millor de proposar és l'emoció de l'espera. Perquè moure fitxa és moure una emoció. Allà on ens dugui l'emoció de l'altre... Quina raó per al no, avui? No sempre és no, penses... L'espontaneïtat, ja se sap, necessita d'un altre espontani. Quan perceps la incertesa... Et deixes portar per la melodia...



 Alice Coltrane.. Turiya And Ramakrishna