Pretty

Diu una amiga meva que el dies ennuvolats li recorden a Alemanya on va viure fa un munt d'anys. Erasmus, viatjar amb el cor, descobrir per créixer...

Prenc nota. De la terrassa estant faig silenci de cara als Munts i escolto el batec del riu que davalla fins a la resclosa. Miro de sentir el que sent la meva amiga, fer una cosa tan senzilla com gaudir d'aquest dia una mica gris.

Un munt d'activitats a l'agenda, d'aquelles que venen de gust fer, trobades amb persones que estimes, que ja formen part de la teva vida, del present i del futur.

Malgrat aquest futur magnífic, no canvia el cel de núvols amuntegats. No canvia l'horitzó que evoca moments màgics. No canvia les ganes de transitar en solitud. El més important som nosaltres, diu la meva amiga. I això, això no canvia.

Filosofia de tarda, de capvespre, de nit. A casa, amb la meva nina, una mica piocadeta, com diu ella. Ara dorm, sortosament després d'un parell de nits de malsons... L'amor de la meva vida, el meu tresoret...

Fa només unes hores i per esvair els núvols, hem fet una jam de cinema. Ha triat Pretty Woman, un film que recomano amb la boca petita. Es deixa veure, què vols, això sí, al sofà i  amb un vol curull de crispetes. I és clar que no és un Dreyer, un Bergman, un Truffaut, un Wilder... Només és un conte de fades... Només? Si l'analitzéssim a fons veuríem que és una bona comèdia, d'aquests antibiòtics ben construïts i amb un happy end d'antologia, una mica frikie, però necessari per a la indústria americana. El film va recaptar milions de dòlars. I ha estat imitat en moltes i moltes pelis sèrie B, C...

No era aquest el final de la història en la qual es basa el film. Al final del preguió Vivien, la protagonista, mor d'una sobredosi de crack, al carrer. Però els productors esgarrifats van indicar a Garry Marshall que canviés aquest final per una seqüència made in Hollywood on Gere salva la princesa. Cap mèrit si tenim en compte que ella ja l'ha salvat a ell amb escreix durant tot el metratge.

La realitat és ben diferent. Però les comèdies romàntiques són el que són. Un antídot i un 'entertainment'. Una píndola que de vegades prenem. Per a aquest dies grisos i per a tots els moments encara més grisos que de vegades ens toca viure.

Dorm la meva pretty (es pronuncia pridi, mare), la dona bonica que sap que els prínceps només existeixen als contes de fades...

'Only wanted one time see you laughing' ... Prince... Purple Rain

Mattina...

Entre revolts l'hàlit d'una lluna minvant, de tornada a casa... És curiós com ens deixem anar, com deixem que les paraules i els acords ens sedueixin... Plaer, tarda regalada d'un diumenge de pluges i clarianes.

Ballar junts, gospel intermitent, gaudint de cada gest, cada compàs... El més gustós de la nostra amistat és que ens podem dir les coses pel seu nom. De vegades estires fils i  i els portes al límit. És huma. Però tot té conseqüències. I més quan vincules.

Dubtes, un munt. Mentre conduïa, quan vaig arribar a casa amarada de tu. I llavors un munt d'interrogants. Ja vindran les respostes, vaig pensar. Agrair la tendresa intuïda. Entendre els silenci. Acollir la nit serena.

Vaig escriure a raig fent de les pors certeses. Calia una conversa. I més que en vindran. Els impulsos són impulsos però no perdem l'amistat el millor regal per a tu i per a mi. D'apassionada a apassionat.

Trascendir, poder parlar sense embuts. No és que em signifiqui, és que vull que preservem el millor que tenim, que fem la reflexió necessària del que hem viscut aquests mesos, cadascú la seva.

Present. Hi posarem melodia. A aquest matí que es desvetlla amb blaus i verds perfilant el congost. La millor banda sonora, el regal d'una amiga generosa per a aquest nou dia. Comparteixo...

Mattina... Ludovico Einaudi... Molt especialment...

Let me dream

 'Les coses no es diuen, sinó que es fan, perquè en fer-les, es diuen soles', diu Woody Allen. Aquests dies he revisitat Melinda i Melinda, al meu entendre, una de les millors pel·lícules d'Allen. Comèdia i drama a partir d'un mateix punt de partida: una dona apareix en un sopar que no ha estat convidada.

 
Un dels temes que planteja el film és el concepte de la infidelitat. Ai la seducció... Ai el desig sexual... Ai els impulsos... Ai l'engany... Tot plegat ingredients magnífics per construir veritables comèdies i drames. A la vida també. Llàstima que no puguem tirar enrere i desfer algunes seqüències. Sortosament. No n'aprendríem. Ni prendríem consciència que som vulnerables.

Sempre he comentat que m'agradaria, només un dia, ser home. Una idea que Allen no va contemplar en cap dels seus guions. Potser és que no li calia aprofundir gaire en la condició masculina. De tant en tant ens regala diàlegs com aquests:

–Immadur? Què vol dir que sóc immadur?
–Bé, emocionalment, sexualment i intel·lectualment.
–D'acord però, i en la resta d'aspectes?

'És important divertir-nos, però també patir una mica', diu Allen. Per captar el sentit de l'existència humana, que no és qualsevol cosa. Triar bé amb qui ens divertim i mirar de no patir gaire...


 El millor antídot per superar l'engany és una bona comèdia. Allen en té un munt.
Jo sempre trio Alice. Té seqüències magnífiques. Com aquesta amb Alice sota els efectes d'unes herbes màgiques, pura fantasia, seduint en Joe, un saxofonista pare, discret i infidel. Interessant la reacció emocionalment, sexualment, intel·lectualment...



Certament, quan fem, diem. El que som i el que ens mou a ser com som. Unes quantes pel·lis, les que ens muntem tots plegats pensant que serem més feliços. Unes quantes seqüències, les que creem per deixar anar el que volem i no aconseguim si no és seduint... Amb o sense herbes màgiques...


De vegades ens sorprenen. Els homes. Els cineastes. Annie Hall, un film meravellós, una veritable declaració d'amor a una dona intel·ligent, Dianne Keaton. De tant en tant la immaduresa fa miracles...


Com s'agraeix un happy end comme il faut. Allen en té un munt. I això que és dels pocs directors que tenen dret sobre el final dels seus films. Somiar està bé. De realitat ja en tenim un munt dia rere dia. Tocar de peus a terra un dia plujós? Please, let me dream.

 Jackie Gleason & His Orchestra... Moonlight Becomes You

Cops amagats

Sol de tarda després d'un dia plujosament gris. Llegeixo una conversa amb una amiga que em coneix bé com totes les bones amigues. Que sap quan faig passes enrere, que em redreça a temps, que diu les coses amb el cor i no perquè toquen.

'Convé no deixar-se embadalir pels cants de sirenes vinguin d'on vinguin', diu. Cert. Les trampes invisibles que no albirem fins que les tenim massa a prop. La ingenuïtat no es perd per molta experiència que tinguem. Forma part de les persones que de vegades anem amb un lliri a la mà. O dos. O un munt.

Dels errors n'aprenem. Si és que reconeixem quan els fem i per què. De les persones en treiem el millor. Aquest ha de ser el propòsit. Però som imperfectes. I així anem construint el nostre tarannà.

Cap prodigi. Cap sorpresa. Bé, una mica. Sempre penses que el discurs pot ser un altre, que els sentiments poden ser uns altres, que potser sí que val la pena fer el primer pas. Però per molt que ens enlluernem amb les paraules o amb la dansa de les emocions, el veritable pas és continuar estimant. La vida, les bones persones, les que saben estimar.

No té preu l'amor però convé mesurar molt bé on abocar-lo. És el que em diu la meva amiga. Sense trampes. Sol interior. Perquè l'altre acaba de dir adéu entre muntanyes. Aire fred, la primavera té aquests cops amagats. I la nit... Acollir-la amb calma...

Lacrimosa... Mozard... Sublim...

Essencial

Aquests dies llegeixo Roland Barthes, Fragments d'un discours amoureux, el punt de partida d'Un beau soleil intérieur, de Claire Denis. En vaig parlar fa uns dies, del film. Colpidor. El recomano als homes que conec, molt especialment.

Emmirallar-nos de tant en tant i exercir l'empatia o la crítica és una assignatura pendent. El que explica una dona, i sobretot com ho explica, sigui en el format que sigui, pot ser incòmode o poc atractiu per a un home. Les emocions, ja se sap, cosa de dones.



Volem algú diferent? Algú autèntic? Diu Claire Denis que el personatge d'Isabelle té una capacitat immensa per esperar... 'Le jour après jour', ser una dona meravellosa, excepcional... L''altra dona', la que fa preguntes tan incòmodes com 'I quan ens tornarem a veure?' La gran esquerda, la crua realitat.

'Viu el que hagis de viure, ocupa't de l'essencial que, de moment, ets tu'. Gran Depardieu, breus minuts, jo crec que imprescindibles. El somriure Binoche en primer pla. Un munt. Per això no deixem d'acompanyar-la tot esperant un Godot que no arribarà mai.

Recomano un segon visionat del film. Per aquest guió de Christine Angot i Claire Denis tan ben construït, uns diàlegs que cal esmicolar i degustar... No és que sigui un cinema per a dones. És un cinema per a persones. I sí, és un cinema de dones, la mirada del futur. Prendre nota i aprendre a ocupar-nos de l'essencial, que som nosaltres.

Madamamwe y los mas baratos... Kombit ap Chante...

De lectures i licors...

'Escric per veure què passarà' responia José Eduardo Agualusa ahir a can Grasset. Teoria general de l'oblit, darrera novel·la de l'autor angoleny. 'Distanciar-se d'un mateix, de la societat on vius, ajuda a entendre allò que passa al nostre voltant'. M'hi vaig sentir molt propera... 'Veure què passarà', aquesta sensació quan agafes el bloc de notes o tecleges les primeres línies d'un escrit. La curiositat i el desig que empeny les lletres al futur més immediat d'una ficció. Versemblant, però al capdavall, ficció.




Tria imprescindible, dilluns, una diada osonenca diferent... Les atapeïdes voltes de la plaça Major, les parades de llibres abassegades de lectors, de lectures... Vaig triar l'Anna Gavalda, De tot cor. I mentre fèiem el badoc, el temps que s'esmunyia enmig de la gent... Conversa al parc amb un amic, necessària. Actituds. Decisions. De vegades no sabem què volem de l'altre, qualsevol altre, algú que no és l'altre... Tenim responsabilitat en les relacions que creem, en les quals creiem, i que triem. Provoquem el conflicte? L'alimentem? Potser no hem regat prou o prou bé el jardinet. Fa temps que insisteixo: seure... Estar atent... Abraçar la solitud més íntima... Hi ha etapes imprescindibles que hem de viure. Cadascú la seva.




La meva? No esperar res. Agrair-ho tot... Com aquest entranyable cap de setmana de sol a mar, de Delta llaurat i Ebre cabalós. Vermut i variat, tot un univers gastronòmic vora el riu... No és 'quan' ens veiem, les amigues, les de debò, amb les nostres agendes atapeïdes, sinó 'com' ens veiem, quan ens abracem i els ulls s'il·luminen...  Tren de mitja distància, el sud, el nostre. Maletes estupendes, tan sols una nit però, què carai, com unes ladies. Estires el dissabte i el fas ballar al racó compartit de matinada.... Cap Guzmán que ens faci estremir i el millor? Que tot està dit però tot està per fer.

Licor d'arròs, darrer glop, degustar-lo... Quan tornes, els ulls clucs, el diari pausat i els enllaços d'informacions d'actualitat ben arran del groc que ens identifica... Retornem al planeta de la vida, la vida que continua, la vida que passa al nostre costat...

 Las Migas... Fuera de la mar...


 

Miss Maps

Fa uns mesos vam coincidir amb una amiga molt propera. Va ser un dissabte d'hivern, concert de corals d'infants a Manresa. En serem 1.500, mare. Poca broma. La música, aprendre, gaudir-ne... Un autocar esperava els petits cantaires a Roda. Només alumnes? I els pares? Aneu pel vostre compte... Cara de poker la meva amiga i jo, què fem? El concert no era fins a la tarda...

Les sorpreses s'entomen tal com vénen... Anem a Manresa, ara, un matí per a nosaltres. La perspectiva positiva i l'adaptació al canvi. Construir un altre dissabte, no pas el que havíem previst... Eix transversal, la meva amiga conduint el cotxe i la conversa. És sàvia, màgica i té una veu que envolta els sentits. Abraça el ioga com una manera d'entendre el món i viure'l intensament. M'agrada escoltar-la. N'aprenc.

Vam decidir anar a un indret que li havia recomanat una amiga, el parc de l'Agulla. Com que sóc una mica Caputxeta i volia arribar a bon port vaig pensar que s'esqueia el suport de Miss Map. És cert que parla una altra llengua i que té una tonalitat enllaunada però darrerament la porto amb mi. És efectiva. Eficient. Amb ella és més portàtil arribar a bon port.

Vent removent l'aigua del toll, alguns esportistes, el Parc de l'Agulla, mira quina terrasseta més estupenda, dues clares, Montserrat, imponent.. Per nosaltres, per aquest matí inesperat, somriu. Temes estrella, la salut, l'amor... Selfie d'amistat, de divergències en la manera de relacionar-nos amb els homes de la nostra vida... Si construïm el dia, el món, que sigui a fi de bé.  I amb tots els matisos que ens defineixen vam teixir la jornada.

Després del concert, meravellós, impactant, vam recollir la canalla, entusiasmades, quin poder té la música aplegant el bo i millor del que sentim, abocant el bo i millor del que podem expressar. De tornada la mainada dormint i nosaltres reprenent el fil...  Deso Miss Map, ja no ens cal, vols que escoltem... Somriu, coincidim...

Sol de tarda, el Berguedà desplegant els cims d'Ensija i Pedraforca, travessant l'eix...

Rachel Sermanni... Ramon Mirabet... Marshmallow Unicorn...

Motivada...

Arraulida al tren, son infinita. La Garriga. Una noia seu davant meu. Duu uns pantalons amb els genolls esparracats. Jove i bonica. Cabells llargs i abundosos. Té el camal llarg i per no despertar-me, canvia al seient del costat.

Creua les cames, remena la bossa... Et voilà, el mòbil... I els auriculars... Com la majoria de viatgers. Oda a la pantalla, aquest món virtual tan addictivament atractiu. I de bon matí, encara més. Jo, clapant. També amb auriculars...

 Tren matiner activant els viatgers, bressolant els dormilegues com jo que s'aboquen a la dolçor del darrer son abans de començar la jornada amb una certa etiqueta... Motivada... 

 

Debussy... La Damoiselle Élue...

Breu, el somni... Obro els ulls a la realitat més real, rabents els matolls, Granollers, les naus industrials... Hem sortit de la frontera del verd i voregem la del gris. La noia bonica, els ulls fitats en el mòbil... Face, Instagram, piulades, darrer correu electrònic, visualitzacions al blog, i uns quants whats plens de petons i cors...

La virtualitat somriu... Com la noia bonica que vincla el cos molt suaument... Motivada... 

Calvin Harris... Pharrell Williams... Katy Perry... Big Sean....  Feels

Cel serè...

Una de les darreres pel·lícules infantils que m'ha agradat més i que he vist més vegades és Big Hero 6. Un Disney, sí, amb tots els clixés però amb algunes seqüències memorables. No diu cap cosa que no sabés però les reflexions són tan gràfiques que fan repensar l'actitud davant els problemes o els reptes. Aquest fragment (versió llatina, al més pur estil Disney anys 70), n'és un exemple:


Canviar l'angle, la perspectiva, per mirar de no pensar gaire en allò que és inevitable. Treure'n l'entrellat? Hiro troba un invent, els microbots, i jo una motivació, un somriure. I d'altres: aquest sol meravellós i una propera trobada d'amigues espectaculars... La perspectiva és magnífica. Interioritzem-la...

Ahir parlava amb un amic d'actituds i persones. És un amic de nova fornada honest i generós. Estima una dona, relació molt recent, intensa... A certa edat hi ha passos que obvies per obvis, em comentava. Ara inicien el camí de l'estem molt bé junts i ens agradaria poder estar junts i veus aquell indret, i seria bonic tenir-hi una casa i... El meu amic em va demanar consell... Piano, piano, noi, vaig dir-li, esteu estupendos, conserveu els espais, els amics, allò que enriqueix el món que compartiu i que fa que estigueu junts...

No sé pas què faria jo si fos ell. Però crec que voler córrer no sempre és sinònim de sentir-se a gust. No el vaig veure disposat a fer una marató. Tot i que és molt temptador, especialment quan corres enmig de la natura, la humana... El meu amic ja ha passat per paratges semblants. Convé recordar el que has viscut i ser capaç de preservar el que tant ha costat de construir. Per mantenir i sobretot per compartir en la seva justa mesura. Per avançar. Step by step.

Tema estrella de la quinta dels seixanta: les relacions humanes, un camp de conreu curulla de llavors. La tria d'una persona o d'una altra depèn de nosaltres, de l'angle... Qüestió de geometria humana. Per què algunes persones sí i d'altres no? Per què algunes més intenses que d'altres? Ni al meu amic ni a mi se'ns escapa que quan no és només amistat, la cosa es complica. Nosaltres en som un exemple. D'amistat amb majúscula. Gens complicada. Potser perquè vam ser amics de bon principi. Potser perquè tots dos som del mateix planeta.

Una de les propietats d'aquests dolls mentre els escric és l'efecte analgèsic. Haig de tornar al principi per saber la motivació a l'hora d'escriure'l. El sentiment que em movia ha canviat. Com la perspectiva. Què bé aquest sol tan benvingut després de la pluja regalada. Quina sort la llum que arriba de la finestra estant. Quina emoció la perspectiva d'assaborir un Delta compartit, les excursions futures al Bassegoda, a les Guilleries, a nous indrets...

'Dibuixa'm la rialla pel camí'... Marala... La reina de les flors...

Moure fitxa...

Automàtic. Intueixes la resposta i de sorpreses, poques. Tot encabit en l'ordre racional d'un calendari. Com si es tractés de la propera reunió de treball. Però com diu el meu pare, el no ja el tens. Així que no he perdut res mirant d'escurçar els teus dies i els meus. M'he passat tot el cap de setmana de reflexió, sense arribar al zen, però déu-n'hi-do... Tornar al joc de solitaris que no gaudeixen de la vida com caldria, que miren d'interioritzar el desig de no fer-se expectatives i, sobretot, que continuen sense aturar-se plegats. Cadascú a la seva zona de confort. Cadascú a l'espai personal propi. Ara ens tenim pendents, ara ens allunyem. I així portem dos anys. Passen els anys rabent. Tot plegat deu ser una qüestió de nivell.

Sempre he pensat que era jo qui mantenia la relació. Però no és ben bé així. No ens agrada sortir de la vida de les persones així com així. Sobretot les persones que ens han impactat o a qui, en un moment donat, hem mirat amb bons ulls. El més important és ser conscient del tauler de joc. Per on es mouen les fitxes. I sobretot quina és la finalitat, l'objectiu de cada moviment. Potser sí hauria d'haver estat atenta quan el pare jugava als escacs. N'aprens de bones com l'escac al rei. Però no es tracta d'abatre'l només de posar-lo en guàrdia.

Perseverança. Sense esperar res. I no tenir por del no. No només al que vols sinó al que no et convé. El regal que et dóna la vida és que en dóna molts. L'entorn que vivim n'està ple. Tot depèn de com ens mirem les coses. Del que dóna sentit al que fem i ens satisfà. Plantar ja té un risc. Que la llavor no surti. Que no la puguis veure créixer. O que sigui tan breu com un cop de vent o un xàfec sobtat. Perseverança. I no deixar de regar el jardinet.

Així que entre anar al cinema amb tu o no, ja sé el que puc esperar. La butaca en solitud, ja la tinc. Confessar les limitacions o les sensacions que tenim és una manera de fer-nos vulnerables i limitats. El valor d'expressar il·lusió o desig per les coses i les persones, provar sort i arriscar-se al cop de porta als nassos, no és qualsevol cosa. L'autoestima, al lloc que li pertoca. Si nosaltres mateixos no ens regalem els dies qui ho farà?

El millor de proposar és l'emoció de l'espera. Perquè moure fitxa és moure una emoció. Allà on ens dugui l'emoció de l'altre... Quina raó per al no, avui? No sempre és no, penses... L'espontaneïtat, ja se sap, necessita d'un altre espontani. Quan perceps la incertesa... Et deixes portar per la melodia...



 Alice Coltrane.. Turiya And Ramakrishna

Ficció

El lladre de paraules, sessió de cinema, un plaer. Hi ha nits que reclames per a tu, per gaudir-les en solitud. L'espai personal, tan important, que cal preservar com un tresoret. I compartir. Amb qui et faci vibrar.

La nit és amiga de la ficció. I de la reflexió.

Portem de bracet la solitud, preservem la nostra particular manera de ser qui som perquè la llibertat és allò que ens fa ser qui som i també atractius per als altres. 

I l'amor? És com el futur. No està escrit. L'escrivim mentre ens fascina el que fem i amb qui ho fem. I oblidem el temps i l'espai, o els reinventem o senzillament vivim.

No omplim el nostre món amb l'altre. Només l'eixamplem. De fet quan estem amb algú que ens fa vibrar no ens cal pensar en res més que sentir-lo, escoltar-lo i estimar-lo.

Parafrasejant el protagonista de El lladre de paraules, 'en algun moment hem de triar entre la vida i la ficció. Les dues van molt unides però mai arriben a tocar-se'.

Billie Holiday... April in Paris...

La trivialidad de la selfie en la alfombra roja...

...  La insuportable lleugeresa de l'ésser... Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto... Títols emblemàtics, amb cos i, no sempre, ànima... El primer, que encapçala aquest doll, no és el títol d'un llibre o d'una pel·lícula sinó el peu de foto d'un article del diari que fullejava avui mentre prenia el meu cafè amb llet, imprescindible, de quarts de nou.

Divendres, son acumulada, plugim... Al diari, la catifa vermella, Cannes 2018... Poder ser-hi ara, pensava,  trivial o no, el temps que dura un cafè amb llet, un micro somni... Poder fugir de la rutina, els dossiers, les cerques, la difusió, la pantalla... M'agrada la meva feina, és important, però els divendres com avui... Som rutina, almenys la majoria dels mortals que conec. Ningú parlarà de nosaltres quan guillem d'aquest món i esdevinguem més lleugers que mai...

La trivialitat de la selfie... Què fixem a la pantalla, on posem el focus i sobretot per què hi hem de ser tant, a tot arreu. Càmera en mà, reflectim la nostra realitat i l'entorn tan sols és el nostre rerefons, una excusa per reafirmar-nos. Ens emmirallem més que mai. I més que mai ens cal que l'altre ens rebi com nosaltres volem. Amb un dit fent ok, un m'encanta, em distreu, m'agrada... Hi ha excepcions, sortosament. Selfies que prioritzen el lloc i les persones que comparteixen amb tu un instant compromès.

Posats a romandre veient la pluja rere els vidres, els dits teclejant el proper directori de difusió, les veus de les companyes comentant la terminologia educativa més recent...  Posats a fer de la feina la portàtil gravetat de l'ésser... Millor creure que allò que fas té sentit per a tu i per als usuaris amb qui interactues. I quan agafis el tren faràs un reset i somiaràs que en dos segons ja ets a Cannes, a la catifa vermella, fent una selfie amb profunditat a côté de Terry Guilliam, abans de parlar sobre The Man Who Killed Don Quixote, el darrer film d'aquest gran guionista i director.

La trivialitat d'un divendres qualsevol... O profunditat, si es vol... Avui sopar d'interiors, home sweet home i Petites mentides sense importància....